Un conte sobre la solidaritat.

-Aquest conte esta creat per als lectors que sinteresen per saber en que consisteix la solidaritat, el conte tracta d'una historia sobre dos chiquets atravessen una aventura en la vida que mai oblidaran.

·A pocs quilometres de València capital hi vivia un xiquet anomenat Carles. Era un xiquet molt estudiós, treballador, i a les seues notes tot eren excel·lents. Tenia molts amics, però sobretot una xiqueta, de nom Imma, la qual patia càncer des de feia uns mesos.

Un dia estaven jugant a l’escola, jugaven a l’amagatall, com sempre ningú no volia pagar, i ho feren als peuets. Li toca pagar a Imma. Desprès de 50 segons Imma va córrer per trobar els seus amics al cuart d’hora ja estaven tots pillats, excepte Carles, al que ningú el trobava.

Cinc minuts després el trobaren a un canto dels banys plorant, com si li fera molt de por algo, al que no volia ni mirar. Els seus amics intentaren alçar-lo, però no podia, cridava. Ens donarem compte de que s’havia trencat algo, i que li feia molt de mal, així que anaren a avisar als professors, encara sense saber molt be el que estava passant. Una vegada pujat a l’ambulància els professors no deixaren anar a cap dels amics amb ell.

Ja en l’hospital es va saber el que li ocorria, se li havia nyigat l’urèter del ronyo dret, i li l’hagueren de llevar, però al tindre nomes 11 anys i no tindre el cos desenrotllat amb un renyo no podia fer vida normal, necessitava un altre. No anava a ser fàcil de trobar un renyo compatible amb el d’ell, perquè ell tenia el grup sanguini mes estrany de tots O-.

Als pocs dies els alumnes del col·legi se’n adonaren del que passava, i Imma es planteja una opció.  Ella al arribar a casa li-ho planteja a sa mare, la qual es sorprengué per la maduresa i solidaritat de la seua filla, però es negà.

Al tercer dia d’estar ingressat anaren a visitar-li els seus amics, inclosa Imma. A les 8 acabava l’hora de visites i els tiraren a tots de l’habitació menys a Imma, que s’amaga baix del llit i es ficà a parlar amb ell. Al poc temps arriba la mare d’Imma, amb un rostre de com si estiguera dubtant,

Li digué a Imma que eixirà un moment, ho feu, i Carles es quedà esperant-la, però no torna. L’hora del sopar arriba lenta, Carles tenia molta fam, però s’endugué una sorpresa, no li duien sopar! li deien que avui no anava a sopar!

Al minut arribà sa mare plorant junt a la mare de Imma, la mare de Carles no pareixia trista, així que Carles no entenia el que estava passant:

-          On esta Imma?

-          Ara la voràs – li digueren les mares, i se’l dugueren amb el llit a altra sala del mateix pis.

I tenien raó, allí estava Imma, però estava a un llit, com Carles, no s’ho explicava, que feia ahi? Al cap d’una estona aparegué un metge amb batí, guants, mascarilla i amb dos agulles, una per a Imma i l’altra per a Carles.

Es va despertar al costat de Imma, ella encara hi era dormint, s’intentà alçar, però li feia molt de mar el costat dret del cos, just al mateix lloc que uns dies abans, però aquesta volta era molt mes superficial, no era el mateix dolor. S’alçà la samarreta blava típica dels hospitals i va vore una cicatriu encara amb els punts, era nova. De repent va sentir la curiositat de mirar a vore si Imma tenia la mateixa cicatriu, i així era, però ella tenia una més altra un poc mes centrada, a la panxa, Carles es queda desorientat, així que espera al llit fins que vingueren els pares.

Una vegada allí els pares encara en els ulls rojos de plorar li explicaren el que havia passat, el que li passava a Imma i com li havia salvat la vida. Arribà la mare de Imma, també plorant, però ara ja va comprendre que no plorava de tristesa, sinó d’alegria. Es despertà Imma, saluda a Carles, però ell no li contesta, pensant en la persona tan gran que tenia enfront i el que havia fet per ell, i als pares d’ell. A sa mare li dona un abraç molt fort i se’n anà al bany. Al minut tornà, amb un pas lent i plorant a muntó. I Carles pensà, serà d’alegria o de tristesa?...